Volgut diari, no tinc paraules per
descriure el divendres 2 de març de 2012. No tinc paraules per a descriure perquè
és un dia que m´ha marcat molt, perquè això es traduïx en sentiments i emocions
i esclate només en pensar-ho. Aquest dia, l´últim dia de les pràctiques, encara que només hi havia classe de 9 a 12
del matí, va ser un dia molt entretingut. A primera hora del dia, vaig quedar
amb quatre companyes de pràctiques per a preparar l´escenari al saló d´actes,
ja que devíem fer de contacontes per a xiquets de primer i segon de Primària.
Una hora després, i una vegada practicada la meua veu d´artista, van arribar
els nanos. Els xiquets es van assentar en files properes a l´escenari, sopresos
pel muntatge i la combinació de llums i so. Per a mantenir silenci i captar l´atenció
dels nois, vaig fer d´un personatge anomenat "La rana Ana", que feia de
mediador entre conte i conte. La veritat es que no sabia que poguera fer la veu
tan aguda, tant que quasi em quede amb la veu de xica.
Quan arribà el meu torn de contar el conte, estava molt
nerviós, perquè mai havia fet una cosa així, i menys davant de tants xiquets.
Malgrat això, vaig agafar les titelles i vaig començar a narrar, i la veritat es
que va ser bastant divertit i me´n vaig riure molt. Crec que vaig aconseguir captar
l´atenció dels nanos, que estaven impacients de tornar a vore a "La rana
Ana". Al acabar tots els contes, vam rebre els aplaudiments i les
felicitacions de professors i alumnes. Em vaig sentir com una estrela del teatre,
una experiència molt enriquidora i a la vegada curiosa.
Arribat l´esbarjo, vam poder eixir a prendre l´aire, a
estirar les cames i a descansar el braç, que el tenia dormit de subjectar les
nines. Eren les 12:20 quan començava a pujar les escales, camí cap a la meva classe. Només em quedava una hora de classe de les meves pràctiques escolars i només volia que s´allargara el temps per a poder gaudir més d´aquesta inoblidable experiència. Mentres anava a l´aula sentia com en aquells moments de pel·lícula en el qual el rellotge es para per moments, que tot estava inmòbil i només em trobava jo en el corredor anant a 0,5 km/h. Al entrar a l´aula vaig sentir una mirada acollidora per part de tots els alumnnes. El professor es va aixecar del seu lloc i em va dir en to amistós: aquesta classe es teua. Em vaig quedar a soles davant de tota la classe, i en suspir vaig pronunciar unes paraules dignes d´agraiment. A continuació, vaig traure de la meva motxilla uns diplomes de reconeixement pel bo comportament que havien tingut els xiquets amb mi. Amb aquest regal venia acompanyat una recompensa molt dolça, però això sí, amb advertencia: és important rentar-se els dents. Una vegada repartits tots els regals, li vaig fer un regalet al professor, la persona més important de la classe. Tots em van donar les gràcies, i després em van posar a la pissarra moltes paraules boniques, quina emoció!!
Les pintades al tauler varen ser eclipsades per cantics d´agraiment. No donava crèdit al que veia, era increible, una meravellosa imatge per a emportar-me en el meu equipatge de tornada a casa. El meu viatge havia conclós a aquest col·legi. La meva travesia havia arribat al seu final, però em sent orgullós d´haver pogut formar part d´aquesta experiència tan fascinant i profitosa. Per suposat donar les gràcies a tot el personal del centre: mestres, cap d´estudis, director, gent de la neteja, conserge... que han fet de la meva estància una agradable acollida. I no he d´oblidar als meus volguts alumnes de 5ºA, uns xiquets que han sabut tractar-me com a un verdader professor. Me´n vaig molt content d´haver passat dos setmanes a aquesta classe, he aprés moltes coses valuoses que encaminaran el meu futur professional. Ara més que mai estic convençut del que vull ser de major: Professor.
